Acaba de nàixer un altre Lineamusnos. Aquest amb el nom de Bloc d’aula Lineamusnos. En el primer escriurà el profe, o siga jo, i en l’altre els molt il·lustres alumnes. Va dedicat a vosaltres.

El nou bloc té aquesta adreça. http://aulalineamus.wordpress.com/

Ja us explicaré a classe de quina manera podeu ser protagonistes i escriure i que tots puguem aprendre de tots.

Anuncis

Ací vos deixe un encreuat. Es ajudarà a repasar la primera i la segona declinació en llatí.

Podeu entregar-lo fins el divendres 28 de novembre. És molt fàcil.

http://es.geocities.com/vicripolles/encreuatbo.html

 

 

     Ja coneixem Orfeu i també Eurídice. Crec que és un dels mites més comentats al llarg de la història i amb més interpretacions al.legòriques. És un mite carregat de simbolisme.

     No és la meva pretensió esbrinar totes les possibles interpretacions. Sols voldria proposar-vos una “lectura” del mite.  Així com quan aneu d’excursió, o simplement eixiu de festa, s’endugueu la vostra càmera i aneu fotografiant tot el que us sembla interessant, voldria que “miràrem” així el mite.  La fotografia ens dóna la possibilitat de delimitar allò que volem i posar-ho de relleu. Ens permet que les coses que en principi semblen insignificants, ocupen el primer plànol de la nostra atenció. Una gota de reixiu passa inadvertida confosa en tot el reixiu d’una nit d’hivern i podem anar pel camp i trepitjar-ne moltes. Però eixa gota fotgrafiada damunt del pètal d’una flor quan el primer raig de sol dóna llum a les coses, es converteix en una cosa singular i digna d’admiració.

Vos propose que ens fixem únicament en un moment de la narració. Que fotografiem a Orfeu en el moment en què va davant d’Eurídice eixint de l’Hades. Han deixat darrere Persèfone i Hades que li acaben de tornar l’estimada amb una condició que sembla molt fàcil d’acomplir. És el moment en el qual Orfeu va pujant pels camins foscos en busca de la llum. Eurídice el segueix ja gairebé segura d’abandonar aquell regne de tenebres i oblits. Encara estan suspesos tots els càstigs dels comdemnats. Sísif que ha oblidat la pedra i Tàntal que no té ni  fam ni sed. Orfeu amb la lira a la mà. La llum del Sol que ja quasi s’endevinen. I premem el botó de la càmera en el mateix moment que es gira.

Com a exemple vos deixe unes “fotos” que alguns pintors li han fet al mite.

Orfeu 1

orfeofoto1

Orfeu 2

orfeofoto2

Orfeu 3

orfeofoto3

Orfeu 4

orfeofoto4

Orfeu 5

orfeofoto5

Orfeu 6

orfeofoto6

Orfeu 7

orfeofoto7

 

Ara vos propose unes qëstions sobre aquest mite:

1. Ordena cronològicament aquestes pintures i explica el que representen. Intenta esbrinar quin és el pintor de cadascuna.

2. En quin país vivia Orfeu?

3. Per què Eurídice va morir? Hi havia algú més allí apart d’Orfeu?

4. De qui era fill Orfeu?

5. Quin riu va haver de travessar abans d’arribar a l’Hades? Té alguna relació el nom del riu amb el de la mare d’Orfeu?

6.  En quin altre mite apareix Orfeu i amb el seu cant lliura molts homes de la mort?

7. Digues  el títol i el compositor d’almenys tres òperes amb el tema d’aquest mite.

LA GRAN PREGUNTA

Ara ens detenem en la “fotografia” que li haviem fet a Orfeu quan de camí a la terra es gira i perd Eurídice. Quin és el simbolisme? Hi ha molts. Sols vull que en raones un.

Per ajudar-vos a contestar aquestes qüestions vos pose unes pàgines, que de ben segur, vos seran molt útils.

http://blogs.lavozdegalicia.es/luispousa/files/2008/08/k2c3.pdf     

http://www.coleyeso.com.ar/Escuela/Historia/medea%20jason.pdf 

http://www.operasiempre.es/category/obras/orfeo-y-euridice/

http://lienzos.blogspot.com/2007/04/orfeo-y-eurdice.html

http://www.epdlp.com/opera.php?id=58 http://www.ucm.es/BUCM/revistas/fll/11319062/articulos/CFCL0303230211A.PDF

 

AVALUACIÓ

 Cada pregunta valdrà un punt i la gran pregunta tres. No valdran les respostes monosil.làbiques o d’una sola paraula. Cal explicar i raonar la resposta.

Valoraré la presentació del treball.

Ànim i a gaudir amb les encantadores melodies d’Orfeu.

Alumes de 2on de Batxillerat. De cara.

 davant2

Els mateixos alumnes, ara de c.. , d’esquena.

darrere1

 

Alumnes de 1er de Batxillerat.

 

primer

Ara, els mateixos, uns dies després. Quan ja saben molt més llatí i grec que en la foto anterior.

primer-a

 

 

Aquesta setmana hem començat a llegir a classe alguns fragments de l’Odissea d’Homer. En aquest exercici trobareu uns textos i uns enllaços que vos ajudaran a recordar el que hem estudiat. També teniu uns exercicis que m’entregareu si voleu traure els positius corresponents, clar.

 

Text nº 1

Quan va arribar al país dels ciclops, Ulisses va desembarcar amb els seus homes tot portant les gerres de vi per fer-ne oferiment als habitants de l’illa. Quan els seus homes van trobar en una cova grans quantitats de llet i de formatge, van decidir endur-se-les com a provisions, però Ulisses s’hi va negar. De manera que quan va tornar el gegant, Polifem, va tancar-los allà i va disposar a menjar-se’ls un per un. Com que Ulisses li va oferir el vi dolç -que el gegant no havia tastat mai-, va concedir-li el fet de menjar-se’l l’últim. Va ser llavors quan li va preguntar el nom i Ulisses va respondre “Ningú”. Després de beure’s el vi, el gegant es va adormir profundament, moment que va aprofitar Ulisses per ferir-lo amb una estaca roent, clavant-la-hi al mig de l’ull. Llavors va fugir mentre que Polifem demanava ajut als seus germans. Quan aquests van arribar li van demanar qui li havia fet allò, i ell, l’ingenu, va respondre: “Ningú”, resposta davant de la qual els germans van marxar deixant-lo per boig. Aquest fet li costarà la fúria de Posidó, pare del gegant. Abans, però, havien estat a l’illa dels lotòfags, els menjadors de lotus, els qual oferiren el deliciós menjar als companys d’Ulisses els quals, abandonats al plaer i el perill de la substància, s’oblidaren de tot, de casa seva, de les seves famílies i del seu enyorat retorn.

Text nº2

Oh forasters, qui sou? D’on veniu per les molles carreres?

És que aneu per un tràfic o bé correu l’aventura

com a pirates, pel mar, que van errívols, jugant-s’hi

la vida i portant dissort als homes de llengües estranyes?

Tal digué, i a nosaltres el cor que estimem va trencar-se’ns

per l’esglai de la veu pesant i del monstre que vèiem.

Tot i així, responent, vaig dir-li aquestes paraules:

-Som uns aqueus que venim de Troia, errants a l’arbitri

de tota mena de vents pel gran avenc de les ones; {…}

i als teus genolls venim, per si ens donaves hostatge i ens feies

d’altra banda un present, com és llei amb els hostes. […]

 

Tal vaig dir; però ell no respon, amb cor implacable,

ans, fent un salt, allarga les mans damunt dels meus homes

i empunyant-ne un parell, talment uns canics, contra terra

me’ls rebat; i el cervell va brollar i mullava la terra.

I, tallant-los els membres, s’endega el seu àpat del vespre.

Com un lleó muntanyà va menjar-se’ls, sense deixar-ne

res, entranyes, carns i osssos i el moll que hi ha dintre.

I nosaltres, plorant, aixecàvem les mans a l’Olímpic,

veient la feta cruel; i ens sentíem sense defensa […]

I vet aquí el pensament que millor en el meu cor va semblar-me.

Contra un corral hi havia una enorme clava del Ciclop,

un tronc verd d’olivera, que havia arrencat per portar-lo

quan s’assequés; i nosaltres el comparàvem, mirant-lo,

amb el pal d’un negre vaixell de vint bancs, un d’aqueixos

de càrrega, tan amples que poden passar el gran abisme:

tant tenia de llarg i tant de gruix per qui el veia.

Jo que m’aixeco i en tallo un esqueix del llarg d’una braça

i el remeto als companys, dient-los que vulguin polir-lo. […]

Jo aleshores me’n vaig cap al Ciclop, ben a prop, i li parlo,

amb totes dues mans presentant-li un ribell de vi negre:

-Ciclop, té, beu vi, acabat de menjar carn humana:

sàpigues quina beguda estotjava el nostre navili! […]

-Dóna-me’n més, si et plau, i em diràs el teu nom de seguida,

sí, per fer-te un present, com a hoste, que et faci alegria. […]

-Ciclop, em preguntes l’il·lustre nom? Vaig a dir-te’l.

Tu, però, fes-me el present que tanmateix, com a hoste,

m’has promès. Doncs em dic Ningú, i Ningú m’anomenen,

sí, la mare i el pare i la colla que m’acompanya.

Dic; i ell tot seguit em respon amb cor implacable:

-Ningú serà el darrer que jo em mengi dels qui l’acompanyen;

tots seran abans que ell: vet aquí el meu present d’hostatgia.

 

Exercicis

1. Quin dels dos textos anteriors és l’original d’Homer?

2. Contesta a aquestes qüestions.

 

  •  Alguns déus i altres éssers divins intervenen en les aventures d’Ulisses. Identifica qui és qui en aquesta relació de divinitats:

Èol:

Déu dels vents
Déu del sol
Déu missatger de Zeus

Hermes:

Déu, fill de Zeus i Maia, que disposava de calçat alat
Déu del temps
Déu de les profunditats marines

Polifem:

Ciclop, fill de Posidó i una nimfa
Déu del mar
Déu del més enllà, fill de Zeus

Posidó:

Déu de déus
Déu del mar i de les aigües
Déu del sol

 

 

 

3– Escriu el teu relat de Polifem i Ulisses. Pots fer una “recreació”, es a dir afegir o llevar o canviar alguna cosa del text original. En els enllaços tens un model de com es podria fer aquesta activitat.

 

 

Enllaços:

 

http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/flash/odissea.html 

 

http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=657520

 

http://www.lacoctelera.com/myfiles/alfons/activitats.pdf 

 

http://scriptamanent.wikispaces.com/file/view/Ulises.doc

 

http://scriptamanent.wikispaces.com/file/view/Ulises.doc

Hi ha un verb que, d’uns anys ençà, escolte als meus alumnes. És el verb ratllar, però amb una accepció nova i sempre seguit d’un pronom personal: “ratllar-se“. L’he  escoltat moltes vegades, sobretot quan els parles d’alguna cosa que els fa pensar. Em passa sovint quan, després d’analitzar algun mite o alguna poesia els pregunte si això que contaven o escrivien fa milers d’anys, encara ens parla avui. Quan els pregunte per quin motiu els Troians van entrar el cavall, o què  és el  que va fer que Orfeu es girara, o per què  Enees va abandonar Dido. Però sobretot quan pensem si nosaltres ens entrem cavalls sabent que podem portar dins “regalets dels grecs”  o ens girem quan ja estem a punt d’eixir de l’Hades i perdem el que estimem o si som capaços d’abandonar Dido.

Enguany he descobert una accepció nova del verb. Ara també es ratllen quan els preguntes quin és el datiu plural de la primera declinació i no acaben de “recordar-lo”.

M’agradaria que aquest blog fora un lloc on es puguem ratllar, tant si ho fem pensant en Ulisses o en els datius plurals, on compartirem experiències i fins i tot declinacions que ens ratllen.

Incipimus