Lineamus nos

Aquesta setmana hem començat a llegir a classe alguns fragments de l’Odissea d’Homer. En aquest exercici trobareu uns textos i uns enllaços que vos ajudaran a recordar el que hem estudiat. També teniu uns exercicis que m’entregareu si voleu traure els positius corresponents, clar.

Text nº 1

Quan va arribar al país dels ciclops, Ulisses va desembarcar amb els seus homes tot portant les gerres de vi per fer-ne oferiment als habitants de l’illa. Quan els seus homes van trobar en una cova grans quantitats de llet i de formatge, van decidir endur-se-les com a provisions, però Ulisses s’hi va negar. De manera que quan va tornar el gegant, Polifem, va tancar-los allà i va disposar a menjar-se’ls un per un. Com que Ulisses li va oferir el vi dolç -que el gegant no havia tastat mai-, va concedir-li el fet de menjar-se’l l’últim. Va ser llavors quan li va preguntar el nom i Ulisses va respondre “Ningú”. Després de beure’s el vi, el gegant es va adormir profundament, moment que va aprofitar Ulisses per ferir-lo amb una estaca roent, clavant-la-hi al mig de l’ull. Llavors va fugir mentre que Polifem demanava ajut als seus germans. Quan aquests van arribar li van demanar qui li havia fet allò, i ell, l’ingenu, va respondre: “Ningú”, resposta davant de la qual els germans van marxar deixant-lo per boig. Aquest fet li costarà la fúria de Posidó, pare del gegant. Abans, però, havien estat a l’illa dels lotòfags, els menjadors de lotus, els qual oferiren el deliciós menjar als companys d’Ulisses els quals, abandonats al plaer i el perill de la substància, s’oblidaren de tot, de casa seva, de les seves famílies i del seu enyorat retorn.

Text nº2

Oh forasters, qui sou? D’on veniu per les molles carreres?

És que aneu per un tràfic o bé correu l’aventura

com a pirates, pel mar, que van errívols, jugant-s’hi

la vida i portant dissort als homes de llengües estranyes?

Tal digué, i a nosaltres el cor que estimem va trencar-se’ns

per l’esglai de la veu pesant i del monstre que vèiem.

Tot i així, responent, vaig dir-li aquestes paraules:

-Som uns aqueus que venim de Troia, errants a l’arbitri

de tota mena de vents pel gran avenc de les ones; {…}

i als teus genolls venim, per si ens donaves hostatge i ens feies

d’altra banda un present, com és llei amb els hostes. […]

Tal vaig dir; però ell no respon, amb cor implacable,

ans, fent un salt, allarga les mans damunt dels meus homes

i empunyant-ne un parell, talment uns canics, contra terra

me’ls rebat; i el cervell va brollar i mullava la terra.

I, tallant-los els membres, s’endega el seu àpat del vespre.

Com un lleó muntanyà va menjar-se’ls, sense deixar-ne

res, entranyes, carns i osssos i el moll que hi ha dintre.

I nosaltres, plorant, aixecàvem les mans a l’Olímpic,

veient la feta cruel; i ens sentíem sense defensa […]

I vet aquí el pensament que millor en el meu cor va semblar-me.

Contra un corral hi havia una enorme clava del Ciclop,

un tronc verd d’olivera, que havia arrencat per portar-lo

quan s’assequés; i nosaltres el comparàvem, mirant-lo,

amb el pal d’un negre vaixell de vint bancs, un d’aqueixos

de càrrega, tan amples que poden passar el gran abisme:

tant tenia de llarg i tant de gruix per qui el veia.

Jo que m’aixeco i en tallo un esqueix del llarg d’una braça

i el remeto als companys, dient-los que vulguin polir-lo. […]

Jo aleshores me’n vaig cap al Ciclop, ben a prop, i li parlo,

amb totes dues mans presentant-li un ribell de vi negre:

-Ciclop, té, beu vi, acabat de menjar carn humana:

sàpigues quina beguda estotjava el nostre navili! […]

-Dóna-me’n més, si et plau, i em diràs el teu nom de seguida,

sí, per fer-te un present, com a hoste, que et faci alegria. […]

-Ciclop, em preguntes l’il·lustre nom? Vaig a dir-te’l.

Tu, però, fes-me el present que tanmateix, com a hoste,

m’has promès. Doncs em dic Ningú, i Ningú m’anomenen,

sí, la mare i el pare i la colla que m’acompanya.

Dic; i ell tot seguit em respon amb cor implacable:

-Ningú serà el darrer que jo em mengi dels qui l’acompanyen;

tots seran abans que ell: vet aquí el meu present d’hostatgia.

Exercicis

1. Quin dels dos textos anteriors és l’original d’Homer?

2. Contesta a aquestes qüestions.

•  Alguns déus i altres éssers divins intervenen en les aventures d’Ulisses. Identifica qui és qui en aquesta relació de divinitats:

Èol:

Déu dels vents
Déu del sol
Déu missatger de Zeus

Hermes:

Déu, fill de Zeus i Maia, que disposava de calçat alat
Déu del temps
Déu de les profunditats marines

Polifem:

Ciclop, fill de Posidó i una nimfa
Déu del mar
Déu del més enllà, fill de Zeus

Posidó:

Déu de déus
Déu del mar i de les aigües
Déu del sol

Hi ha un verb que, d’uns anys ençà, escolte als meus alumnes. És el verb ratllar, però amb una accepció nova i sempre seguit d’un pronom personal: “ratllar-se“. L’he  escoltat moltes vegades, sobretot quan els parles d’alguna cosa que els fa pensar. Em passa sovint quan, després d’analitzar algun mite o alguna poesia els pregunte si això que contaven o escrivien fa milers d’anys, encara ens parla avui. Quan els pregunte per quin motiu els Troians van entrar el cavall, o què  és el  que va fer que Orfeu es girara, o per què  Enees va abandonar Dido. Però sobretot quan pensem si nosaltres ens entrem cavalls sabent que podem portar dins “regalets dels grecs”  o ens girem quan ja estem a punt d’eixir de l’Hades i perdem el que estimem o si som capaços d’abandonar Dido.

Enguany he descobert una accepció nova del verb. Ara també es ratllen quan els preguntes quin és el datiu plural de la primera declinació i no acaben de “recordar-lo”.

M’agradaria que aquest blog fora un lloc on es puguem ratllar, tant si ho fem pensant en Ulisses o en els datius plurals, on compartirem experiències i fins i tot declinacions que ens ratllen.

Incipimus