Hi ha un verb que, d’uns anys ençà, escolte als meus alumnes. És el verb ratllar, però amb una accepció nova i sempre seguit d’un pronom personal: “ratllar-se“. L’he  escoltat moltes vegades, sobretot quan els parles d’alguna cosa que els fa pensar. Em passa sovint quan, després d’analitzar algun mite o alguna poesia els pregunte si això que contaven o escrivien fa milers d’anys, encara ens parla avui. Quan els pregunte per quin motiu els Troians van entrar el cavall, o què  és el  que va fer que Orfeu es girara, o per què  Enees va abandonar Dido. Però sobretot quan pensem si nosaltres ens entrem cavalls sabent que podem portar dins “regalets dels grecs”  o ens girem quan ja estem a punt d’eixir de l’Hades i perdem el que estimem o si som capaços d’abandonar Dido.

Enguany he descobert una accepció nova del verb. Ara també es ratllen quan els preguntes quin és el datiu plural de la primera declinació i no acaben de “recordar-lo”.

M’agradaria que aquest blog fora un lloc on es puguem ratllar, tant si ho fem pensant en Ulisses o en els datius plurals, on compartirem experiències i fins i tot declinacions que ens ratllen.

Incipimus

Anuncis